La meva història
Jo, ma mare, mon pare i ma germana (fent la foto!) als Pirineus
Diuen que quan era un tap de bassa ja caminava amb ganes i decidit pels camins del Pirineu. Anava de puntetes, com volen ser el més "txulito" de la serralada!
La meva relació amb la muntanya va començar de ben petit. Tots els estius anava de vacances amb la meva família des de Barcelona als Pirineus. Cada any a una vall diferent, però SEMPRE ALS PIRINEUS.
Quan ja era més grandet recordo aquella emoció quan començava a veure aquelles muntanyes des de la finestra del cotxe. Amb els cascs del discman a les orelles em posava alguna cançó de les discoteques del moment, tipus Chasis o Pont Aeri. Sí amics i amigues, eren els anys 90 i ho haig de reconèixer... la música màquina, adrenalítica i plena d'energia (això ho hem d'admetre), m'acompanyava en el "subidón" que em produïa veure aquells majestuosos paisatges. L'aire pur dels Pirineus em colpejava la cara i començava a imaginar totes les aventures que m'hi esperaven.
Quan fèiem excursions recordo que m'agradava caminar ràpid i anar avançant a tothom a qui em trobava pel camí. Em sentia fort i valent. Em feia la sensació que els camins per on transtiava no tenien fi i que les valls i muntanyes que veia quan pujava un cim no s'acabaven mai... Era la més pura EXPERIÈNCIA DE LLIBERTAT. Això és el que de ben jovenet hi vaig trobar als Pirineus i això és el que m'hi va fer tornar més endavant.
La meva relació amb la muntanya va començar de ben petit. Tots els estius anava de vacances amb la meva família des de Barcelona als Pirineus. Cada any a una vall diferent, però SEMPRE ALS PIRINEUS.
Quan ja era més grandet recordo aquella emoció quan començava a veure aquelles muntanyes des de la finestra del cotxe. Amb els cascs del discman a les orelles em posava alguna cançó de les discoteques del moment, tipus Chasis o Pont Aeri. Sí amics i amigues, eren els anys 90 i ho haig de reconèixer... la música màquina, adrenalítica i plena d'energia (això ho hem d'admetre), m'acompanyava en el "subidón" que em produïa veure aquells majestuosos paisatges. L'aire pur dels Pirineus em colpejava la cara i començava a imaginar totes les aventures que m'hi esperaven.
Quan fèiem excursions recordo que m'agradava caminar ràpid i anar avançant a tothom a qui em trobava pel camí. Em sentia fort i valent. Em feia la sensació que els camins per on transtiava no tenien fi i que les valls i muntanyes que veia quan pujava un cim no s'acabaven mai... Era la més pura EXPERIÈNCIA DE LLIBERTAT. Això és el que de ben jovenet hi vaig trobar als Pirineus i això és el que m'hi va fer tornar més endavant.
